Mesures socials davant la pandèmia: insuficient rescat social

Santi Amador

En el moment d’escriure aquestes línies (dimecres 18 de març) el nombre d’afectats per COVID-19 (conegut popularment com coronavirus) a l’Estat espanyol se situa en 14.534 i els morts en 630. El que va començar amb alguns casos importats de turistes en zones turístiques com Balears i Canàries s’ha transformat en una crisi sanitària de dimensions mai abans conegudes. Davant la incapacitat per part de les autoritats de controlar la situació s’ha declarat l’Estat d’alarma, mecanisme constitucional que ja va ser utilitzat l’any 2010 per reprimir la vaga de controladors aeris.

L’objectiu d’aquest article no és fer una anàlisi profunda sobre els aspectes científics que poguessin fer-nos entendre el per què i l’abast de la present pandèmia, sinó que busco analitzar el tan trillat rescat social que ha anunciat el govern —real decret-llei 8/2020 de 17 del març— per pal·liar les conseqüències socials que tindran la paralització total de l’activitat productiva.

Virus impredictibles

L’origen de l’actual virus cal situar-lo en un mercat d’animals de la ciutat xinesa de Wuhan. A l’igual que altres coronavirus —com la SARS o el MERS— necessita d’un intermediari animal per fer el salt als humans. S’ha especulat amb que fos el ratpenat o el pangolí —un mamífer escamós propi de l’Àsia i l’Àfrica— d’on va saltar als éssers humans al desembre de 2019.

Com una mostra de racisme cap a la gent xinesa, s’ha acusat els mateixos de poc higiènics, el que ha provocat atacs verbals —com el vídeo ridícul d’Ortega Smith de VOX al llarg de la seva quarantena— i fins i tot físics aquí i a altres països.

Però la realitat és diferent. El poble xinès —sota un règim capitalista de partit únic que es fa dir comunista— no controla les condicions d’amuntegament dels milers d’animals que els alimenten. Així mateix, i com molts especialistes han posat de manifest, el canvi climàtic i la concentració de milions de persones farà normal que patògens, fins ara desconeguts, apareguin més freqüentment i fora de les seves zones habituals.

Per això, i en base a un mínim compromís antiracista i internacionalista hem de rebutjar qualsevol tipus de racisme vers la gent xinesa.

El decret no deixarà a ningú en el camí?

Des del govern es presumeix que es van a destinar 200.000 milions d’euros (el 20% de l’PIB) a combatre la crisi que està provocant el coronavirus. Per començar, i com apunten diferents economistes, la injecció directa de capital des de l’Estat seria la meitat d’aquesta quantitat.

Cal aplaudir diversos punts del decret. Per exemple, la protecció de subministraments bàsics (com llum, aigua i gas) per als consumidors vulnerables. Recalcar que el govern neoliberal de Macron a França, atiat pel moviment de les armilles grogues i multitud de vagues va més enllà i suspèn el pagament dels subministraments bàsics mentre duri aquesta crisi. Un altre aspecte, com la moratòria —no la suspensió— del pagament de les hipoteques de primer habitatge per a afectats per la situació actual és positiu però, com han apuntat la PAH o els sindicats d’inquilins deixa a totes les persones que viuen de lloguer en una situació complicada.

Les prestacions per desocupació cobrades durant aquest estat d’alarma no computaran per a esgotar la prestació, però es queda lluny de la mesura de Dinamarca de garantir el salari als treballadors/es o d’una renda bàsica que sí que no deixaria a ningú enrere.

S’estima que ja han patit ERTES (Expedients de Regulació Temporals) gairebé un milió de persones. El govern ha hagut d’intervenir perquè Burguer King no fes un ERTE injustificat. No obstant això, en lloc de prohibir els acomiadaments com ha fet Itàlia, se’ls diu als treballadors/es que tenen dret a la flexibilització de la jornada laboral per tenir cura de familiars dependents —infants o grans— i es recomana el teletreball, però no s’obliga a les empreses a comprometre’s amb el comentat ni a posar els mitjans necessaris per a això.

D’altra banda sí que s’ha aprovat una línia de 2.000 milions d’euros per a les empreses exportadores o avals de garanties públiques per a les empreses per 100.000 milions d’euros, però els autònoms hauran de veure caure la seva facturació un 75% —què passa si cau un 50 o un 60%? — per accedir a la prestació extraordinària. Res de suspendre la quota d’autònoms, quan molts ingressaran durant aquest temps quantitats irrisòries.

Sí que em sembla positiu que se li permeti als ajuntaments invertir en despesa social més enllà de la regla de despesa o les mesures de suport a la investigació sobre el coronavirus: uns 30 milions d’euros.

Molta gent d’esquerres insisteix que un govern de PP-Cs-VOX no hauria aprovat un pla social semblant. És cert, però insuficient per pal·liar la situació. A més, la base social d’Unides Podem i del PSOE pot i ha d’exigir més, i el govern ha de ser més sensible davant aquesta situació. Veurem si més endavant augmenten les partides socials com ha dit el govern o es queda en aquestes mitges tintes.

Sortida anticapitalista o doctrina de xoc neoliberal

No està clar qui pagarà la factura d’aquest esforç dels comptes públics. Es recorrerà als 65.000 milions d’euros que ens va costar salvar la banca? Pujarem de manera radical els impostos de societats o patrimoni a les rendes més altes i tindrem un sistema de recaptació més progressiu? Els milions d’euros que va rebre el rei emèrit de les seves relacions amb la tirania saudita s’utilitzaran per a despesa social?

Si la línia no va en aquest sentit el que ens queda és la doctrina del xoc, parafrasejant el llibre de Naomi Klein, en el qual la gent espantada, desanimada i sense confiança en les seves pròpies forces accepta o no pot resistir-se davant la imposició d’un paquet austericida. Amb la gent confiant més en les forces de l’ordre i la unitat nacional que en el nostre sistema de salut i els seus professionals, un govern de coalició del PSOE amb Cs estaria a la vista —ja s’ha posat sobre la taula l’oferiment, així com el suport als pressupostos per part d’Inés Arrimadas— el que seria l’avantsala d’un Trifachito —PP, Cs, VOX— a nivell estatal.

Però la batalla està per donar: l’estem donant. Tot i estar confinats a casa nostra aplaudim cada dia els treballadors i treballadores de la sanitat —que molts fem extensible a treballadors/es del comerç, neteja…—; mesures com la intervenció de la sanitat privada sense contraprestacions també són populars o hem vist com treballadors/es de diferents sectors han parat per la falta de protecció davant el virus. Els liberals es troben demanant la intervenció de l’Estat, mentre que oculten, covardament, les seves receptes que deixarien desprotegides a les persones més humils (aturats/es, treballadores/s, migrants…).

Però la nostra sortida no vindrà de la intervenció des de dalt —tot i que donarem suport i exigirem mesures progressistes— sinó de l’autoorganització de la gent de baix. Ja ho estem fent des dels nostres balcons i ho seguirem fent quan la tempesta amaini.

Dossier Coronavirus